Pare...

Des de sempre, ha estat la nostra cançó.

Amb les primeres tonades, com per art de màgia, ja ens busquem la mirada.

I, de mica en mica, ens anem acostant. No cal dir res més. No hi entra cap més mot, cap més paraula.

I ens allunyem de tot i de tots.

Forma part de la nostra història particular. La teva i la meva.

I, en silenci, t'interrogo, un cop més. Volta rere volta.

"Digues-me què li han fet al riu, al bosc, al camp, al mar.... al món"

I, tu, sense saber que dir, acluques els ulls.

Com li explica un pare al seu fill o filla que, tot plegat, es va ensorrant. Que n'hi ha coses, fets, accions que no s'entenen. Que no es comprenen. Però, allà estan i s'han d'acceptar tal com venen.

No pateixis, continuo. Tu saps que n'he viscut de tots colors. Tot allò que mai ningú desitja pel qui estima.

Ara bé, amb el pas dels anys, del temps, me n'he sortit amb certa dignitat. Me n'he enfortit.

Com tu. Com la mare.

Ho portem tatuat als gens.

Sí!, tal com segueix la lletra del poema, abans que no es faci fosc, hem d'omplir el rebost.

D'afany i d'esperança.

De lluita.

Perquè, per molt que estiguin matant la terra, no és moment de tenir por. Ara no!

És hora de deixar de plorar i, amb determinació, tirar endavant, amb més força que mai.

Perquè, Pare.... ens han declarat la guerra!