El vincle més bonic del món

Va trigar a fer-se veure. Pudorosa des del claustre matern. I, poderosa, també, com a lluita contra tot el domini establert socialment. El que, amb el temps, esdevindria la seva bandera.

L'embaràs va transcórrer amb la normalitat que li permetia tenir un fill de dos anyets que requeria tota la seva atenció. Per molt que li expliqués que duia un germanet o germaneta dins seu, al petit li costava entendre-ho. La volia per a ell, exclusivament. I, ella, feia l'esforç de complaure'l al màxim que podia i li atorgava el seu ànim. A la nit, amb l'Infant ja dormint, acaronava, cada dia, el seu ventre desitjant que, el nou nadó que venia en camí, naixés bé. Era el seu únic anhel. Que poc podien imaginar que apareixerien certes adversitats que haurien d'encarar amb la millor fortalesa possible. La mateixa que caracteritzaria la seva existència. La d'ambdues.

La matinada d'aquell dilluns de novembre, la mare va començar a sentir-se malament. Més cansada i adolorida de l'habitual. Així i tot, va aguantar hores per no entorpir el són del fillet gran ni el del pare de les criatures. No era el moment, encara. Una frase que es repetia una vegada darrere l'altra. Per a no molestar.

Lluny de trobar-se millor, el malestar creixia i la mare va saber que la nena demanava, ja, venir al món. Per tant, es va preparar mentalment per l'esdeveniment, tot i que, hagués volgut que esperés un xic més. On podia estar millor que dins les entranyes de la progenitora, cuidada i protegida? Però, contra això no podia fer res. La natura feia el seu curs inevitablement.

Tot i tenir la canastreta preparada de feia dies, la va revisar, un cop més, per no deixar-se res. Va col·locar, damunt de tot, la primera muda. Una de color groc, fugint dels tòpics, donant-li el toc d'especialitat que es mereixia la seva filla. Es va dutxar i vestir i, estirada al sofà del menjador, va esperar que s'aixequessin el seu fill i el seu marit.

"Ha arribat l'hora" només va gosar dir quan van albirar els primers moviments, de bon matí, aliens a les contraccions i el patiment de les llargues hores nocturnes. Des d'aquell moment, tot es va precipitar. El primogènit no aniria a l'escola bressol sinó a casa els avis. Millor així. I ella, la mare, a l'hospital.

Que diferent del dia del primer part!

Una metgessa sense miraments, sense escrúpols, va forçar el trencament d'aigües dient-li que havia d'esperar a dilatar prou. I, allà, la va deixar, sola i abandonada, en aquella freda sala.

Van anar passant les hores i els dolors s'intensificaven. I ningú del centre mèdic es va dignar a preocupar-se per ella ni la seva filla que, cada vegada, empenyia més volent sortir. Simplement, es van oblidar d'elles. Ni tan sols, fent cas a les preguntes dels familiars que esperaven la bona nova.

En el canvi de torn, cinc hores després, una infermera va entrar en el cubicle i la va trobar, gairebé desmaiada i els peus plens de ferides en haver estat friccionar-los en la llitera d'escai en la qual l'havien deixat de bon matí.

Aleshores, tot van ser corredisses. Mentre buscaven el metge de torn, anaven preparant la sala de parts i li posaven l'epidural. El que s'acostumava a dir "d'una hora curta" havia quedat en un simple desig.

Enmig de tot plegat, es va sobreposar, traient les forces necessàries per donar llum a la seva filla estimada. Va ignorar, fins i tot, la petició de la llevadora demanant-li permís perquè un grup d'estudiants assistissin al part. Que fessin el que volguessin, va pensar! I, al final, va sentir en plor de la nena i aquelles paraules que la van tranquil·litzar "Està bé!", tot i haver hagut d'emprar fòrceps. Eren dos quarts de sis de la tarda. Mentre la cosien, li van permetre que, per uns petits instants, l'acaronés sobre el seu pit i li fes el primer petó.

El primer de molts.

I, així, naixia un vincle que les uniria per sempre més. Passés el que passés.