Veu al silenci

Havia patit, durant anys, la crua realitat de veure com les seves paraules queien en el més profund buit. Que ningú havia escoltat el seu clam. Un crit emmudit per les circumstàncies que, malauradament, li havien tocat viure atenuant mots amb ànsies de florir. La supervivència per bandera, fent prevaldre el poder del silenci, davant les injustícies. De situacions difícils i complexes que, d'antuvi, havien trasbalsat tots els seus desitjos... els seus somnis, llargament anhelats.

Que la vida era una lluita constant, no en tenia cap mena de dubte. Una total i absoluta carrera d'obstacles. Ho havia après, durament. Massa, potser. Més del que es mereixia.

Revessos vitals que, sacsejant creences i conviccions, l'havien transformat, en certs moments, en un ésser vulnerable, invisible i, fins i tot, insignificant. Sensacions que, a mesura que s'anaven repetint, impregnaven tota la seva essència quedant, amb el pas del temps, tatuades en la seva pell... en la seva ànima.

Tot i això, una estranya fortalesa renaixia cada cop que tocava fons, empenyent-la amb virulència cap al cim, cercant la llum que, tot i les eventualitats, no s'havia arribat a apagar del tot. Aquest era el secret de la seva particular i personal energia. La que l'ajudava a deixar, en la llunyania, les torxes del foc consumidor.

Sentir, de nou, el bombeig impetuós de la vida recorrent les seves venes. I, en l'enlairament, enderrocava murs i obstacles, enfrontant-se a pors i malsons.

Les flamarades de la purificació l'acompanyaven en l'ascens forjant una renovada actitud, encarant poderosament el seu trajecte existencial.

I era, aleshores, quan s'atrevia a deixar sortir alguns dels temorosos mots callats mentre es permetia la cicatrització de les ferides produïdes durant el batzac.

Renaixia confiant trobar, per atzar, les lletres de la seva història no escrita, encara. Esforç i resiliència; facultat i potencial, definien la seva personalitat.

Si era capaç de creure-s'ho, podria posar veu al seu silenci.