Exquisit record des del paladar (Oli d'Olesa)

Després de molts anys, ha tornat a entrar en aquell espai patrimonial, ubicat al centre del seu poble. Tot i ser un trajecte bastant habitual en ella, només s'ha limitat a passar per davant la façana, amb alguna aturada captivada per la tradicional olor que tants records li evoquen. Per això, en veure la proposta oferta des del consistori, no ho ha dubtat gens ni mica.

Primer, de bon matí, i juntament amb un centenar de persones més, caminada fins a una vinya de l'entorn municipal. Sentir, de nou, el dolç respirar que brinda la natura, en tota la seva essència. Lluny de tota voràgine, usual del dia a dia que, malauradament, no li deixa (ni es permet, tampoc) abandonar-la més sovint, encara que sigui per petits instants. I allà, mentre escolta el pagès que, amablement, els ha atès, no ha pogut evitar rememorar quan, de joveneta, acompanyava al pare a collir olives al tros familiar. El mateix que, ara, resta oblidat i descuidat per circumstàncies de la vida, però que guarda, en la seva memòria, un munt de vivències del seu llinatge.

Cada paraula transmesa pel jornaler mostra que, estimar la terra, és un art que s'ha de sentir, ja que és una feina dura i poc valorada vers els treballadors del ram. I és, aleshores, quan una petita sensació de tristor l'ha envaït en pensar que, potser, en el seu moment, no ho va saber apreciar en la seva justa mesura. Ha decidit gaudir de cada mot; de cada percepció; de cada sensació.

De tornada, és quan ha pogut traspassar les quatre parets que, d'antuvi, havia visitat tantes vegades, de matinada, acompanyant al progenitor, portant la collita del dia. Res té a veure amb el que recorda. Simplement, aquella olor característica. S'ha atorgat la llicència, per uns segons, de tancar els ulls i viatjar, mentalment, als bells temps d'infantesa quan corria pel Molí d'Oli comprovant qui tenia més olives al seu cubicle. Això sí, amb els tocs d'atenció del pare per un bon comportament.

Ja, a casa, havia d'ajudar a preparar les gerres que acollirien el producte, fruit de la terra treballada. Repartir aquella mitja poma per tot el recipient que, gairebé, la cobria, per edat i estatura.

Dolç homenatge a la memòria de temps ençà.

I, en el seu rostre, s'ha dibuixat un petit somriure.

Després, ha pogut assaborir l'oli sobre una llesca de pa. Bé, ha repetit per emportar-se, dins seu, el bon gust del producte autòcton. El mateix que de ben joveneta, la va captivar, per sempre més. Sabor sublim, digne del paladar més exquisit.

I, aleshores, ella se sent, absolutament, agraïda d'haver format part, encara que sigui minsament, i d'alguna manera, d'aquesta gran història patrimonial del seu poble.