Abraçant la lluna...

Sense adonar-se'n, havia passat un altre jorn. No havia estat un de gens normal, ni de bon tros, especial... Simplement, un que marcaria un abans i un després.

Ara bé, si pensava un xic, tampoc, esdevenia res nou, això.

Coi, quants alts i baixos comporta la vida! Com anar, de tant en tant, muntada en una muntanya russa que, en cada moviment, trasbalsava tot el seu món per encaminar-la per un sender diferent.

Després d'engolir quatre coses suaus per sopar, va decidir posar-se mitja copa de vi i sortir al balcó amb el desig que la brisa esborrés les darreres hores viscudes. No les volia analitzar. Millor no. Només, aconseguir respirar el perfum que acompanyava a la nit.

Aquell dia no va tancar els ulls. Era com si, en fer-ho, permetés que el batibull d'esdeveniments que havien ocupat aquella jornada, ara, ja, a les acaballes, intentés instaurar-se en la seva ment, pertorbant la pau que cercava.

I, de cop, va sentir la imperiosa necessitat d'aixecar la seva la mirada...i, allà, la va veure. Esplèndida, magnífica, gloriosa...

Es va deixar acaronar per la seva lluentor, produint-se una connexió directa i sincera, deixant de banda qualsevol estrall o dany.

Seguint la música que solament percebia ella, es va deixar transportar, dansant, en direcció a aquella meravella de la natura.

I, per uns ínfims instants, es va concedir el luxe de poder abraçar... la lluna.