Amor etern
- olgasr
- 2 may 2021
- 3 Min. de lectura
Havien passat, ja, molts anys d'ençà que ell va emprendre camí per allunyar-se de l'amor de la seva joventut. Després de tant de temps, tornava a recordar aquella dona d'enorme bellesa als seus ulls d'adolescent que li va fer perdre el cap. Ella s'havia casat i començava a formar una família. Se la veia tan enamorada... que diluïa, un a un, els somnis del jove. I ell, amb l'ànima trencada, va decidir marxar posant les seves poques pertinences dins un petit sarró i sense saber si tornaria, alguna vegada, al poble que l'havia vist néixer.
Era massa el dolor que sentia.
Corrien moments tèrbols i sagnants. De conflicte fraternal. I va disposar que la seva curta existència havia de lluitar per uns ideals (ben distanciats dels del cor). I, així, ho va fer, i en una de les batalles més cruentes d'aquella maleïda guerra civil: la de l'Ebre.
Va resultar, greument, malferit. I la imatge de la seva estimada l'acompanyava cada dia. Però, ella era feliç. Això és el que li arribava dels pocs contactes que, encara, tenia.
Per tant, res podia fer. Simplement, continuar el seu camí.
Un cop curades les ferides que havien estat a punt de provocar-li la mort, el tren de la vida el va dur a altres contrades.
I, allà, va conèixer la dona que li donaria una filla. Construïa la seva pròpia família.
I, els anys, van anar passant. Un rere l'altre.
Quan la seva muller va morir, va haver de superar el dol que, de nou, envaïa la seva ànima.
Amb la filla ja adulta i casada, ell se sentia sol. I, aquells records de l'amor de joventut, tot i que no havien marxat mai, retornaven amb més força. Què seria d'ella? Per altres (tènues lligams familiars) va saber que havia quedat vídua ben jove i amb dos fills petits (que, ara, ja eren grans) i encarant la vida en solitud, en el treball i tenint cura dels néts.
I, un bon dia, va prendre la determinació: el seu futur estava a la vila de la seva infantesa i... en buscar la seva eterna enamorada. Faria els intents que fossin necessaris. I, si fracassava, tornaria enrere. Què perdia? Ja estava jubilat i, amb tot el temps del món (havien passat tants anys que, una mica més i alguns intents, podrien arribar a tenir algun fruit, ni que fos d'amistat retrobada. Amb això es conformava).
Va preparar, curosament, el seu retorn amb la determinació d'intentar, si més no, acostar-s'hi. I, si s'esdevenia la benevolència, conquerir-la i oferir-li un petit i humil recorregut de roses.
La seva decisió era ben ferma: ella!
No es traslladaria de manera perpètua, almenys de moment. Calia fer algunes passes abans i saber si hi havia alguna possibilitat, per remota que fos.
I, així, ho va fer. Viatges amunt i avall. Cerca i acostament. Sinceritat i paciència. I, sobretot, molt amor per brindar.
Qui li havia de dir que aconseguiria el seu somni més anhelat ja en plena vellesa!
El sí de la dona més bonica que havia conegut mai i a la que la portava tatuada al cor des de la més tendra joventut!
Va voler-ho fer bé i va demanar la seva mà als fills. Com manava tot un cavaller. A títol d'anècdota, el més gran li va contestar: "La mà solament? Tota ella sencera". Amb un sentit de l'humor tan característic, acceptava. La seva mare feia massa temps que restava sola i mereixia viure. L'havia vist canviada i il·lusionada i, això, ho valia tot.
Es van casar, en privat, amb, només, dos testimonis. No els calia més.
I van estar junts fins que la vida va decidir que hi havia nous reptes a superar...
Però, això, forma part d'un altre capítol...
PD. Dedicat, molt especialment, al Joan, l'etern enamorat de la meva àvia Pietat...

コメント