Anhels matisats

De ben petita, creia que la vida podia ser d'un matís rosa (vaja, un color que no li agradava gens ni mica, però, segons els cànons socials establerts i acceptats, era la tonalitat que significava el somni anhelat). Que la simple existència podia esdevenir un xic complicada (que s'ha de fer!) però que, amb fort deler, es podria amb tot...

-Tot. Quina paraula més absoluta i, a la vegada, tan relativa!-

Es va marcar la fita de poder arribar a transmetre, amb tota la seva ànima, desitjos cap a altres, a la sang de la seva sang... a ella mateixa.

Creença, simple i banal. Lleugera com el vent.

Ara bé, amb el temps, i amb situacions i fets reals, ha pogut comprovar que el to no és l'ambicionat, ni de bon tros.

La il·lusió, llastimosament, va desapareixent amb el pas dels anys...

I aquella mirada, plena de fantasies, s'ha anat enfosquint... perdent, de mica en mica, aquella claredat que, d'antuvi, l'havia caracteritzat.

És la lluita interna entre el desig i la realitat, nua i crua...

S'ho mereix? Qui sap... les accions fan, sincerament, a les persones... l'han feta a ella...

Però, hom mai li podrà negar que, mentre hi hagi vida, l'esperança serà la seva companya més fidel... una petita espurna a l'horitzó...