Carta a la (santa i beneïda) innocència

Que bonica ets! I tan necessària, en certs moments, de la nostra vida. Tant de bo, fossin més... molts més... Ningú té ni es pot reservar el dret de fer que desapareguis, de cop, de la nostra existència.

Amb el pas dels anys, tu, persona, penses en quan eres petit o petita, un o una infant sense cap mena de malícia, ni al cor ni a l'ànima. Somies que tot té un color diferent (rosa, blau, verd... l'arc de Sant Martí sencer, si convé).

Ara bé, la realitat és una altra (cordons, "Mag d'Oz", ens has fet creure, sempre, en un món millor. Quina ironia, no?).

Et marques l'objectiu d'aconseguir petits graus de pau i mantenir-te ferm/a... però, hom, s'entesta que no ha de ser així. Ep! no pot ser. Que t'has pensat?, de ben segur, arribes a opinar...

El mot "vull" no s'ajusta, la majoria de vegades, amb els desitjos més profunds. Els anhels primaris.

I tu, santa innocència, passes a un segon pla (o tercer, quart o darrer, si persisteixes)... I, per molt que vulguis, el "Neverland" queda, simplement, reservat als nens perduts i a... Peter Pan...

Però, tu ets Wendy (no ho oblidis!). I, amb el pas del temps, mires el passat amb tocs d'enyorança. Vas encaixant, de la millor manera possible (i que has après o t'ha tocat), les peces del trencaclosques que van arribant a les teves mans...

Així (i això) és, realment, la vida....