Des del confinament

I, com qui no vol res, un dia més. Sent com les quatre parets l'empresonen. L'ofeguen.

La solitud ha acaparat tot el seu món. Petit, ínfim, però... senzillament, seu.

De tant en tant, quan es cansa d'anar d'una cambra a una altra, treu el cap per la finestra. Sentir l'aire i el sol a la seva pell és una veritable vitamina davant la situació que s'està vivint. La d'ella i la de milers de persones que han hagut de confinar-se fins que tot plegat passi. Si és que arriba. Sincerament, és com estar vivint en un somni del qual, desitja, despertar ben aviat. Per ella, els seus. Per tothom.

No és bo viure amb por. Gens ni mica. A sortir. Al que diran. Al que faran. A pensar. A creure. A... respirar...

Escolta, de nou, que, potser, s'allarga. La pell s'eriça. El cor batega ben fort. Intenta no decaure i evitar que la tristor ennuegui la seva gola.

Voldria abraçar tantes persones... ella és tota passió i ho necessita com l'aire que respira.

Però, no pot ser. No, per ara. I qui sap fins quan. La porta a l'exterior ha de romandre tancada, un altre jorn...

I, per impuls, agafa un trosset del seu petit món i, mentre l'acarona, li diu: "Tot anirà bé, ja veuràs".