El pis de màgics somnis “reials”

De tant en tant, recordava aquell minúscul pis on havia viscut, al bell mig del seu poble. Ara bé, aleshores, no ho semblava tant. Era petita i, això, feia que la seva concepció de la dimensió fos proporcional a la seva edat. Va passar-hi els anys de la seva infantesa, juntament amb els seus pares i els seus quatre germans, fins a la primera comunió on es va traslladar, amb tota la família, a una casa més gran ubicada a la zona alta de la vila (però, aquesta, formava part d’una altra crònica de la seva existència).

El pis es trobava a la quarta planta d’un bloc sense ascensor. Amb els anys, pensava, molt sovint, com s’ho havia fet la mare per anar amunt i avall amb els seus nadons tan seguits! Sort, deia, dels veïns que en tenien cura i els vigilaven si havia de sortir.

El que més gràcia li feia era el nom del carrer ja que duia un dels seus cognoms. Com si formés part d’un llegat familiar. Santa innocència la seva! Només, al fer-se gran i estudiar la història (una de les seves grans passions), va entendre que no havia de fer bandera d’aquesta coincidència. Gens ni mica del que havien estat moments durs i obscurs viscuts pels seus avantpassats.

En ser un entorn, més o menys transitat i sense espais recreatius propers, no podia sortir, gairebé, al carrer al jugar. I, el que feia, amb els seus germans i amb els seus veïns i veïnes més petits, era anar al terrat del bloc (on s’estenia la roba de tothom) per trobar-se i gaudir dels jocs i les joguines... instants de criatures que, solament, desitjaven conviure, amb els de la seva edat, fora de les quatre parets dels seus domicilis.

Al ser tants a casa, les cambres eren compartides: els pares en una i els cinc fills en una altra, tots junts, en lliteres (i un bressol en el cas de la més menuda de la família). Per les nits, abans que els agafés la son, entre xerrameques i rialles, s’explicaven com havia anat el dia... en definitiva, el que conformava tot el seu món. Petits aldarulls que provocaven les mil i una advertències dels progenitors.

I, així, passaven els seus jorns.

Hi havia una data, però, que la vivien en especial intensitat: la nit de Reis. Aquell dia sí que anaven a dormir ben aviat, amb l’ansietat i els típics nervis perquè es complissin les seves peticions reials. Preparaven cada detall: la sabatetes de cadascú i, com no, també les galetes per a ses majestats i l’aigua per als camells. Ah!, i la porta del balcó havia de romandre oberta perquè poguessin entrar. No importava el fred, només hi havia cabuda per a la beneïda il·lusió.

Sempre havien fet cas als pares: “no us podeu aixecar del llit ni per anar al bany. Si els Reis us veuen, marxaran sense deixar-vos res”- repetien any rere any. Renoi, qualsevol s’arriscava!

Ara bé, ja se sap que, a vegades, la curiositat acaba guanyant. I, aquesta, va fer acte de presència en una d’aquelles màgiques diades. El seu germà (el segon) i ella (la gran) van esperar, ben callats, que les tres petites es dormissin. I, quan van sentir el lleuger soroll, gairebé indesxifrable, que provenia del menjador, van decidir portar a terme el seu pla, meticulosament parlat i planejat (en el nivell de dos infants, menors i innocents): acostar-se, lentament i sense cap mena de brunzit, a la sala on uns “monarques reials” distribuïen les joguines anhelades.

Intentant que no els veiessin (tenien ben present l’advertiment) van treure el seu caparró pel llindar del menjador i.... allà estaven! Vestits amb les seves millors gales, col·locant, curosament, cadascuna de les peticions realitzades en la carta que havien lliurat a l’emissari i que, ara, duien a les seves mans! Se’ls va glaçar la sang a les venes i, mútuament, es van tapar la boca per no esclatar en un crit d’ingènua joia. De puntetes, van tornar al jaç tot resant que no s’haguessin adonat de la seva presència...

L’endemà, van prometre que, aquell seria el seu secret més preuat. I callarien durant anys.

En fer-se grans, tot i comentar l’anècdota amb la, ja, palpable realitat, els dos germans juraven i perjuraven que, aquell dia, la màgia i la il·lusió havia omplert els seus cors amb l’existència “reial” de SM d’Orient.

Aquesta bonica història, els ha estat acompanyant al llarg dels anys transcorreguts, igual que el record d’aquell minúscul piset en el qual van passar la seva infantesa, plena de joia i fantasia i, on van entendre que, sense somnis ni màgia,... la vida no és el mateix!