El pom (d'anhels i de somnis)

De tant en tant, convé ordenar l'espai que ens envolta. És com si, en fer-ho, busquéssim un aire nou per continuar el camí. Deixar enrere alguns episodis de la nostra vida per encarar-ne d'altres. Anem trobant coses, oblidades en algun racó, que van tenir la seva utilitat en algun període de la nostra vida. Que, en més o menys mesura, van adquirir un significat i que, per això, les hem anat conservant. Però, el temps les ha anat omplint de pols i et planteges si cal continuar guardant-les o decidir si ja és moment d'una noble retirada.

I, de cop i volta, allà, ben amagat, descobreixes aquell petit pomell que, pràcticament sense recordar-ho, has mantingut com a símbol d'un dia especial. Un dia que et vas sentir (i et van fer sentir, també) única i protagonista de la teva pròpia història.

L'agafes curosament mentre, asseguda a terra, et recolzes a la paret. Sense deixar-lo anar. I la teva mirada perduda es torna a omplir de somnis i records. L'estrenys contra el teu pit desitjant que et transmeti una ínfima porció del compromís que adquiries aleshores. Fa, ja, una bona colla d'anys.

Com ràfegues, van passant instants, imatges. Persones. Detalls.

I un petit somriure es dibuixa als teus llavis.

Però, malauradament, la innocència dura ben poc i la realitat esdevé ben diferent de la que havies anhelat. Aquelles esperances han decaigut i s'han anat perdent al llarg del temps amb esdeveniments dignes de novel·la de ficció.

El pom resta, ara, marcit com la teva pell. Però, forma part del teu propi conte.

I, per això, l'acarones i el tornes a guardar amb molta cura.

Com un imperiós desig que les flors t'aportin la confiança i la fortalesa necessària.

I que un nou trobador sabrà entonar la melodia, gelosament, custodiada... dins el teu cor.