El primer esgraó cap al cel

Sentia la seva veu a través de la porta. Estava ben entretingut jugant en línia i parlant amb els seus amics sense, ni tan sols, imaginar que ella restava asseguda a l'escala esperant el moment idoni per poder parlar amb ell. El cor femení bategava amb força, gairebé, a punt d'esclatar-li del pit. Ara bé, això no la feia defallir en la intenció que l'havia fet desplaçar fins aquell pis on ara habitava el seu fill. El mateix que, dotze anys enrere, va haver de deixar juntament amb el millor que li havia donat la vida. No podia evitar pensar que, una decisió mal presa, va comportar un seguit de nefastes conseqüències que marcarien, per sempre més, la seva existència.

Durant el temps ja passat, que semblava ben llunyà, tot havia anat empitjorant fins a arribar a una separació real i massa dolorosa. I, aquella personeta que havia tingut dins seu, s'havia endurit i distanciat. I, això, li feia tant de mal que no era capaç de descriure-ho en paraules. Només, sentia que, de mica en mica, dia a dia, es trencava la seva ànima en mil bocins.

Com podia ser que, aquell nen de mirada noble, que l'abraçava amb força de petit i que no podia dormir sense el conte explicat, havia decidit aixecar un mur entre tots dos. Sense explicacions. Sense res... L'únic que li venia al cap (a ella), per poder sobreviure davant aquella desconsolada situació, era que tot s'havia provocat fruit de l'enorme dolor viscut des de tan tendra edat (la d'ell).

En el transcurs de les dues hores que la van mantenir en aquells esgraons, recolzada a la paret i amb els ulls tancats, van anar passant, per la seva ment, imatges del passat, mentre continuava escoltant la veu, a través de la porta, del seu fill gran. I, sense voler-les evadir, lliscaven llàgrimes galtes avall.

I, de cop i volta, silenci. Havia deixat de jugar. Ella va mirar el rellotge. S'acostava l'hora de sopar. A través de l'ínfima finestra que donava a l'exterior, ja es veia que era negra nit.

Es va aixecar pensant que era ara o mai.

Lentament, es va encaminar cap a la porta i va tocar el timbre. El recordava més fort. Però, potser, era això, records.

Es va amagar per si ell aguaitava per l'espiell i, en veure-la, optava per no obrir. Almenys, volia tenir l'oportunitat de poder mirar-lo cara a cara, per molt minúscul que fos el moment. Perquè, ella havia anat, ja, preparada amb la idea que es podia trobar amb el més gran menyspreu.

No va ser així. Hi havia sorpresa en el seu rostre. Un "què fas aquí?" i com a resposta, "crec que hem de parlar", van ser els primers mots. Sense voler envair el seu espai (ella sabia que era molt important no traspassar-lo) va poder aconseguir aquella conversa tan desitjada.

El que es va dir, sentir, transmetre, queda entre ell i ella, mare i fill.

En acabar, i amb una abraçada, van creure que necessitaven el seu propi refugi després de les emocions viscudes per uns instants.

Ell, el fill, potser, s'hauria de recompondre del que havia passat i parlat.

Ella, la mare, la de calmar el fort batec del seu cor després d'enfrontar-se a la por i haver apostat, a cara o creu, a un acostament, amb el ferm objectiu d'enderrocar qualsevol mur existent.

I, mentre baixava les escales, va saber, molt a dins seu, que el primer esgraó cap al cel ja s'havia donat.