El sacrifici de l'estel

Amb el pas del temps, havia anat, en certa manera, encaixant aquella trista pèrdua que la va marcar, omplint de cicatrius el seu cor.

Reconeixia que, els primers mesos, posteriors a aquell fatídic dia de finals de juny, el dolor s'havia instaurat en tot el seu ésser. No entenia per què, ella, havia decidit deixar aquest món en una assenyalada diada.

Matinades d'insomni, amb preguntes sense resposta. Només, aquella absoluta buidor a l'ànima com a fidel companya dels seus dies i, també, les seves nits. Desvetllada i ullerosa de tant plor, passava les hores al balcó cercant aquell estel al firmament i, tancant els ulls, sentia el seu acaronament. Era l'únic que la reconfortava. La suau brisa nocturna acariciava el seu rostre, talment com un bes. Percebia la seva ànima prop seu. I, sense poder evitar-ho, les llàgrimes tornaven a caure galtes avall. Una manera de treure aquell intens desconsol que la consumia. Recordava la seva fortalesa per encarar la malaltia que l'havia fet anar apagant-se, de mica en mica.

Havia estat una dona que transmetia valentia i coratge per tots els porus de la seva pell. Combinant la seva tasca de mare, criant cinc fills ben seguits, amb la de treballadora (i lluitadora) incansable.

I, amb el cos ja defallint, sempre tenia un bon gest cap als altres. Una manera de ser que l'havia fet única i especial.

Per això, li costava assimilar la partida de la dona que li havia donat la vida en aquella data concreta. La que, des d'aquell moment i fins al final dels seus dies, seria motiu dels sentiments més contradictoris de la seva existència: la del seu aniversari. Només, amb el pas dels anys, va entendre que ella, la seva mare, el que volia era transmetre-li la força necessària per fer front al seu futur.

I que s'havia sacrificat per tal d'aconseguir-ho, donant la vida per la seva filla gran. La mateixa que, sense comprendre per què, res havia estat benèvol ni li havia atorgat la pau ni la felicitat que anhelava pels seus descendents.

Un cop entès, captat i assimilat, havia trepitjat fort amb la ideal fermesa de tirar endavant tal com li havia ensenyat i mostrat la MARE, en majúscules!

Simplement, aleshores, el fanalet enlairat, d'antuvi, tenia nom i cognoms. I l'agraïment, etern i perpetu, a la persona que havia estat capaç d'intercanviar els papers: la deessa era la que feia l'oferiment a la terrenal.

La vida, com a relleu, de mare a filla!

I, aleshores, va entendre la llum dins la seva copa... i, alçant-la, va brindar amb el firmament on l'estel més brillant vetllava per... a ella.