Enfilant camins...

Les nits es fan eternes quan l'insomni envaeix el teu espai. Volta rere volta fa que, en la teva ment, vagin apareixent imatges, fotogrames del passat i del present, allà, totes elles, ben barrejades. Vas construint una pel·lícula que, qui sap, potser, algun dia, puguis mostrar (o mostrar-te-la) esdevenint el relat d'unes emocions; d'uns sentiments; d'unes pujades; d'unes baixades; d'uns camins.... en definitiva, la vida assignada. Recordes cada gest, cada acció, cada reacció, cada paraula i intentes esbrinar (en la mesura del possible) el perquè d'alguns esdeveniments que han marcat la teva existència. I et preguntes: "què he fet?; on sóc?; cap on vaig?". Algunes, no tindran resposta mai... d'altres, només hom ho coneix. Asseguda, amb la nit i la soledat com a fidels companyes, creus que els castells erigits, tan sols, eren simples barraques i que, amb el que et queda per recórrer pots arribar, realment, edificar aquella fortalesa (en el sentit ampli de la paraula), llargament somiada i desitjada.

T'aixeques (sense saber, ni tan sols, el temps que ha passat), et rentes la cara (el nou jorn ja ha despuntat) i et dius "un cop més, endavant... un altre dia t'està esperant".