Esbossos de sinceritat...

Ella, de ben joveneta, va pensar que la vida podia arribar a ser benèvola i oferir-li, encara que fos en ínfima mesura, el que el seu cor anhelava que havia de ser. Que si es lliurava, totalment, amb passió i amor, amb el que creia, li vindria retornat, de forma suficient, per arribar a cobrir aquells desitjos interns.

Santa innocència!... Aquella mateixa que va desapareixent amb els anys i la malaurada realitat.

Perquè, l'experiència demostra que no tothom es regeix pel mateix codi d'honor.

El camí, aspre i dur, l'ha fet errar moltes vegades. Tantes que ni ho recorda, gairebé.

Però, hi ha hagut fets, accions i paraules que han quedat (queden i quedaran) tatuades, per sempre més, en la seva ànima. Com, també, les produïdes per altres. Totes i cadascuna d'elles, gratuïtes. S'haurien pogut evitar si, ambdues parts (o més), haguessin estat sinceres.

Paraula clau: Sinceritat. Tan difícil és aplicar-la? Tanta por ens fa? O és que no la contemplem en el nostre particular diccionari?

I, mentrestant, ella va dibuixant tot aquest esbós al seu cap, i somriu per no plorar (ja ho ha fet tantes ocasions que, pràcticament, ja no li queda aigua als ulls). Aquells regalims que, de tant en tant, surten i que, un cop han anat coll avall, li permeten continuar endavant amb la força que s'ha imposat (o li han imposat)...