Esperança juvenil

Asseguda a la butaca de vímet del balcó, contemplo els joves que es reuneixen al parc del costat d'on visc. Escoltant les seves converses, els seus riures... no puc evitar retrocedir en el temps. Aquells anys d'adolescència (que vaig passar en el mateix paratge) on desitjava ser gran i conspirava per saber que m'oferia el destí.

Somnis. Il·lusions i, quelcom, més...

Anys on creia que la vida seria, mínimament, benèvola i podria gaudir-la plenament (amb el mot probable com a objectiu).

Recordo els meus pactes amb els estels, els que brillaven, aleshores, al meu firmament particular, joiós i emocionant. Esperançador.

Però, tot plegat, ha resultat ser una simple utopia. Una creença sospirada, anhelada, però gens real.

A aquests joves m'agradaria poder-los baixar de la lluna... poder explicar-los que la vida és molt més dura, complicada i enrevessada del que creuen, diuen o pensen...

Però, millor no... Millor, callo...

Mentre tinguin esperança... tot està per fer i tot és possible.