Flaire de poble

Si hi ha una cosa que m'agrada és aquesta sensació de poble: sentir les campanes que anuncien l'hora. Passejar pels carrers, acompanyada de les salutacions de "bon dia" o "bona tarda". Aturar-me per creuar quatre paraules, o un simple "com anem", amb la gent que conec.

En definitiva, viure, amb intensitat, de tot el que s'esdevé i que m'envolta.

També, hi ha paratges ben bonics i propers, ideals per posar en ordre idees, pensaments, intencions... D'aquells on es respira tranquil·litat i que comporten moments propis, únics i en soledat. Una gran font d'energia i de retrobament amb el meu jo més intern.

Després, enfilo camí, sense cap mena de pressa.

I, com qui no vol la cosa, a càmera lenta, em venen records d'infància i adolescència i penso com ha canviat aquest ínfim i minúscul espai on visc. Alguns indrets, fins i tot, em pregunto si han existit mai. És com som si formessin part del meu subconscient. De somnis o il·lusions.

De tant en tant, quan puc, m'assec en qualsevol lloc. Tanco els ulls i em deixo emportar pel que em transmet el flaire que m'arriba, dolç aroma de remembrança. Em permeto el gran luxe d'abstreure'm i, allà, estan: imatges, fets, paraules... persones.

És com si ho palpés i m'acariciés. M'abracés. M'acaronés.

En obrir els ulls, torno a la realitat, en l'actualitat. Però, tot el meu ésser s'ha impregnat de certs instants de melancòliques alegries, amables i ensucrades. Formen part de la meva història. De la dels meus.

I, de tornada, potser em trobo un altre rostre conegut i ens tornem a saludar. I penso que, qui sap, també, va a cercar la seva porció de vivència en aquest petit poble nostre.