La camisa negra

Havia de ser un diumenge qualsevol, si no fos, perquè, aquell dia tocava votar. Un referèndum per un sí o un no, simplement. Sense matisos. Un jorn per escollir seguir o marxar.

En definitiva, res de l'altre món. Només, la pura i absoluta resolució del que es volia a partir d'aleshores. Un clam a la llibertat i en el poder de decidir.

Llibertat. Triar. Paraules que haurien de formar part, de manera innata, en la nostra vida. Un ferm i clar dret de l'ésser humà.

Però, alguns van determinar que no podia ser. Il·legal, el van anomenar.

Tot i això, la gent, de totes les edats, estatus i colors, van voler tirar endavant.

Que poc pensaven que seria un jorn d'atacs de fortes dimensions. De repressió, plors i feridures.

De pànic i terror. D'esglai al cor i a l'ànima.

Ja, de matinada, els de casa vam fer guàrdia per custodiar unes simples urnes que havien de recollir la decisió de tot un poble. No sabíem si el resultat seria afirmatiu o negatiu. Ara bé, amb la ferma creença dels mots "dḗmos" i "kratía". Ben antics, per cert, i tan poc aplicats, realment.

A mesura que anaven passant les hores, ja vèiem que no seria una jornada normal. Que les agressions eren indiscriminades, no tenint en compte ni edat ni gènere.

Escomeses i embranzides sense escrúpols.

Aquell "dolç" (anomenat irònicament) plaer de fer mal de manera gratuïta, a tort i a dret.

Després de la primera guàrdia, tocava exercir el dret de vot. I, així, ho vam fer. En comunió familiar. Això sí, amb els cinc sentits en estat d'alarma, tot veient el que estava passant arreu del país.

Aquell dia, però, hi va haver un fet que em va cridar l'atenció. El pare, un home que havia lluitat durant la dura postguerra, s'havia vestit amb una camisa negra. En preguntar-li el perquè, la seva resposta va ser contundent, alhora que entristida. Que veient la violència emprada sense miraments, havia decidit vestir-se de dol per exercir un dret tant de lliure albir com votar.

En un principi, vaig creure que en feia un gra massa (innocència la meva). Però, eren les paraules d'una persona que sí que va viure una dictadura. De moments de persecucions i prohibicions. De fer servir la força, solament, per pensar o tenir creences diferents.

"El que estem vivint em recorda molt aquella època tan obscura i trista. Però, hem de continuar endavant encara que sigui per dignitat", van ser els seus mots.

Els mateixos que em motiven, dia a dia, a seguir lluitant amb més contundència que mai.

A cercar un canvi de vestuari i un camí on neixin flors a cada instant. En plena llibertat!

Per a ell. Per a tu. Per a mi. Per a tots.

PD. Petit homenatge a una jornada de violència gratuïta i a totes i tots aquells lluitadors d'una gran paraula com és la de llibertat!