top of page

La carta de les vint roses

  • Foto del escritor: olgasr
    olgasr
  • 1 nov 2020
  • 2 Min. de lectura

Aquell dia, va decidir que calia posar ordre al munt de papers que tenia guardats dins d'una caixa. Una de cartó, atrotinada pel pas del temps i d'haver estat en un racó anys i panys. Com si el contingut no tingués gaire importància. Tot i això, s'hi va posar de bon matí. No tenia res més a fer. Els darrers esdeveniments que s'estaven vivint (i que vivia) la forçaven a restar tancada dins quatre parets, amb la simple companyia d'un cafè ben calent (ja començava a fer fred) i dels seus fidels gatets que la miraven encuriosits.

Va anar fent petites piles segons les temàtiques: documents, fotografies, dibuixos, notes i... cartes. Tot plegat, formava part de la seva existència. D'una manera o l'altra. Hi va voler anar-se'n entretenint en cadascun d'ells per tal de valorar que era o no necessari. Això darrer, ella li donava la sortida merescuda, i amb la dignitat que es mereixia. O sigui, res i a fora.

D'altres, continuarien guardades però ben estructurades (allò del per si de cas o encara es pot treure profit).

Només, unes poques anaven a parar a una petita caixeta que va batejar com dels tresors vitals.

I, de cop i volta, la va trobar. Tot i els dubtes, per si podia obrir ferides que creia tancades, la va llegir.

Un full de dues cares, escrit feia poc més de trenta anys (que aviat es deia!), amb una veritable declaració d'amor, desig i anhel. A mà, s'anomenava, una a una, les roses enviades. Que bé sabia l'autor que ella li dolia haver de tirar, un cop marcides, les poncelles regalades.

Amb els ulls tancats, amagant el seu color glauc, va intentar recordar aquell dia, quan la va rebre, i el què i com es va sentir. Evocació d'un instant que, tot i deixar-la fora de joc per l'ocurrència, la va fer experimentar l'especialitat de sentir-se estimada fins a aquells nivells.

Somnis i desitjos d'adolescent i.... també, de maduresa.

Per tot això (i un xic més), aquella carta, amb vint roses escrites, de pròpia mà, d'autor a destinatària, era, realment, un tresor digne del paradís dels tresors... vitals.



 
 
 

Comments


Publicar: Blog2_Post

©2020 por Au Fènix. Creada con Wix.com

bottom of page