La claredat de la mirada

Diuen que la mirada és el reflex de l'ànima. Que, amb ella, es pot transmetre i expressar emocions, pensaments, sentiments, tan difícil, a vegades, de fer-ho en paraules.

Durant un cert període de temps, la d'ella va restar amagada darrere una llum lleu i tènue. Mirar-se a l'espill significava mostrar-se a l'exterior. El mateix que l'atemoria tant. Aquells ulls que, d'antuvi, havien estat alegres i riallers, la seva millor bandera, veritables símbols del seu interior, s'havien apagat per la dura experiència que la vida s'havia entestat a oferir-li. Aquella sensació que era millor ser poc que res. Passar desapercebuda davant la immensitat d'una existència que l'havia posat a prova.

Com un autòmat, resseguia, dia a dia, les mateixes passes... les mateixes accions... Sortir al carrer sense haver donat opció ni cabuda al pas dels anys que s'anaven marcant, inevitablement, en el seu rostre.

Quan, un bon dia, va decidir encendre el llum, va veure que la intensitat i la claror de la seva mirada continuaven intactes, tot i les arrugues que havien anat apareixent durant el temps que la va mantenir esmorteïda. Els seus ulls persistien en mostrar el llenguatge del seu cor...