La meva guerrera interior

I, un bon dia, m'he adonat que no podia callar més.

Que emmudir davant les injustícies i els fets que m'afecten directament, només, em feien més vulnerable, més invisible, més... insignificant.

Tot plegat, sumat a un parell de paraules (o tres), et fan obrir els ulls. Sí que és veritat (no em fa por dir-ho), que ha costat veure-ho. Que hi ha hagut un cert desconcert que ha arribat a fer trontollar tota la meva ment. Ara bé, un cop assimilat, és moment d'entendre que hi ha coses que, vulgui o no, formen part de la meva existència.

Però, d'altres, no. Em nego.

Diuen que, a mesura que vas madurant, va minvant la teva rebel·lia. Que et vas acomodant i que ja no ets, com ho diríem?... tan revolucionària...

Això, diuen....

Mira per on, no és el meu cas. Gens ni mica.

Amb els anys, m'he anat tornant més inconformista enfront dels greuges, ofenses i prejudicis. I cada vegada més. Crec que és la meva veritable llibertat. El que tinc i em queda.

Hom, un dia, em va dir que em veia més real, única i, fins i tot..., més autèntica, quan treia la guerrera que portava dins.

Ara, ho valoro i agraeixo. Toca actuar i fer-ho realitat.

Doncs, a lluitar com mai. Enfrontar les meves pors.

Esperant que surti el sol i que cor i ment curin el que, crec i considero, hauria d'haver estat un privilegi de la vida.

Fent passos, enderrocant murs...

I cercant sinceritat, transparència, franquesa i integritat... És demanar massa?

Oi que no?

Sempre hi ha una llum a l'altre costat de la paret i, que, el final de la història, encara, no està escrit (del tot)...

Toca, aleshores, fer la redacció corresponent...