La sorpresa promesa

Recordava els mots intercanviats el darrer dia que es van veure: - "Què vols que et porti per al pròxim dia?" - "Sorprèn-me", va respondre ell. Malgrat saber el que li agradava, no deixava de ser un repte. Més que res, perquè ella intentava, cada vegada, fer alguna cosa diferent. D'ençà que el seu fill vivia sol en el pis de la seva infantesa, es desplaçava cada quinze dies (no volia pressionar-lo) per veure'l i parlar, ni que tan sols fossin pocs minuts. De mica en mica s'havia anat acostant, tot i que, encara, mancava bastant. El dany sofert havia estat immens i les ferides provocades precisaven el seu temps per curar-se i... molta paciència. La fredor i la distància trobada els primers dies s'havia anat transformant en un contacte més càlid. Ella havia assegurat "picar la pedra necessària" per tal d'aconseguir-ho. Era sang de la seva sang. Un cor noble que s'havia endurit fruit d'una complicada, dura i difícil situació i de la qual hauria d'haver estat allunyat si els adults que el van engendrar haguessin actuat amb la responsabilitat i maduresa que corresponia al seu càrrec. Tant cap a ell com a la seva germana i no ocasionar ni incitar una infantesa adolorida. Tot i que eren pensaments que la perseguirien cada instant de la seva vida, va decidir apartar-los, momentàniament, per no transmetre, més del necessari, la buidor que sentia a l'ànima. Aquella tarda, com cada cop que hi anava, va anar omplint les petites carmanyoles amb alguns àpats preparats, especialment, per a ell. En observar-ho tot sobre el marbre de la cuina va pensar que mancava el toc de sorpresa, la mateixa que li havia promès. I, de cop i volta, li va venir a la ment. Va fer una trucada per demanar el que sabia que li agradaria, de ben segur. Aquella massa gruixuda i els seus deliciosos ingredients que, només, preparaven en un lloc concret del seu poble i que formava part de bonics moments d'antuvi. Ho recolliria de camí a l'apartament on vivia ell. Carregada amb tot el que duia, va prémer el timbre de la porta que ja s'obria sense, ja, cap interrogació. En entrar a l'habitacle va percebre un somriure als llavis del seu fill quan va veure el que ocupava les seves mans. - "Vigila, que està molt calent" li va dir mentre es dirigia a la cuina per omplir el rebost amb la resta de recipients de la bossa. I, ell, amb cura, ho va deixar sobre la taula. La mateixa que compartirien tots dos mentre omplien documents que podrien arribar a ser significatius per al seu futur. Aquell dia, els minuts es van multiplicar. I, també, la conversa. La de fill i mare. I, en marxar (manava el confinament nocturn implantat) ella va xiuxiuejar: - "Ja ets tot un home" mentre el petonejava acaronar-li el rostre. I baixant les escales no va poder evitar pensar que li havia costat entendre, potser un xic massa, que el seu fill havia crescut i que, ara, intentava viure la seva vida de manera independent. Per a ella, la mare, sempre seria el seu petit vailet. I que la seva gran tasca, innata, era vetllar, fins al final dels seus dies, pel seu benestar... Però, mentrestant, aniria complint més sorpreses promeses....