La vida no es mesura per les vegades que respires, sinó pels moments que et deixen sense alè

A voltes, em pregunto quins eren els meus veritables somnis i desitjos de petita.

Que és el que volia fer? Com podria aconseguir aquell hipotètic estat màgic que anomenen felicitat? Si seria prudent i, també, coherent amb les meves decisions?

Preguntes filosòfiques a les quals afegeixes escenes, situacions, paraules i consells dits i recollits... Que lluny queda aquella època i que pocs records guardats a la memòria. Almenys, a la més immediata. A hores d'ara, prefereixo no pensar-hi gaire perquè tinc la impressió que poc s'ha complert (per no ser massa radical i dir que, pràcticament, res).

I que pot quedar, aleshores? Simplement, aquella sensació que s'ha perdut el temps i els anys.

Et planteges reflexions, presents i futures (que convenen, encara que et deixen el cap ben espès) i de canvis (suprems)... De clarificació d'idees i de marcar objectius (principalment, personals). El camí recorregut, fins a la data, s'ha centrat a aprendre a respirar. Toca ara (i és de llei) iniciar la recerca d'aquells desitjats instants que et deixin sense alè (total al·legoria al títol d'aquest escrit).

Ja és l'hora... Un dia s'havia de començar...