Meravellós tatuatge a la pell

Era un divendres de mitjan octubre. Però, no un de qualsevol. A les acaballes del dia, es faria palès sense que ella, ni tan sols, s'ho pogués imaginar.

Es notava, ja, molt pesada. No solament les cames, ni el cos... tota l'ànima.

Malgrat això, va decidir sortir amb la seva mare a donar un vol pel mercat. Aquell que, setmana rere setmana, s'ubicava al centre del poble on vivia. Per passejar i, si calia, comprar algun detall més per acabar de completar la cistelleta que, amb tot l'amor, havia anat omplint per quan arribés l'hora.

Dins la seva ment ja estava la idea, ben instaurada pel seu metge, que seria provocat, ja que el seu nadó venia assegut i no tenia cap mena d'intenció de canviar de postura. I havien marcat el dimarts següent com a data límit. Per tant, encara, mancaven quatre dies d'eterna i bonica espera. Eterna per les seves ganes boges de tenir-lo als seus braços (era un nen. Ho sabia des de feia mesos). I bonica, perquè era sang de la seva sang. El seu fill desitjat. Fruit d'un amor que creia real.

Durant tot el recorregut, es van anar trobant persones conegudes que li desitjaven "una hora curta". Li feia gràcia aquella frase. Tant... d'abans. I, aprofitaven, per tocar-li la panxa. La mateixa que havia vist créixer durant nou mesos desfigurant, totalment, la seva figura. Però, no importava. Era vida el que duia dins i, això, ja ho deia tot.

Ara bé, hi va haver una persona concreta que li va vaticinar que feia "cara de part imminent". Era possible que veiés reflectit en el seu rostre el que la medicina no tenia previst? Era, simplement... la saviesa de l'experiència.

Després de dinar, va decidir descansar un xic, mentre, al seu cap, es barrejaven les paraules de la ciència amb les del coneixement de la vida. Qui tindria la raó?

Cap al vespre va determinar que ja tocava anar a casa seva. Allà, l'esperava una gosseta que l'havia acompanyat en els seus dies i vetllat els seus somnis nocturns, alguns cops, en soledat. Així era la vida i... la feina. Ho tenia ben assumit.

En arribar el seu marit (i pare de la criatura), van sortir a donar un vol amb la seva fidel mascota. I, a mig camí, va trencar aigües. I, sense voler-ho, va pensar en la pregunta que el dia abans havia fet de si ho notaria (innocència de mare primerenca) i, també, en el que l'amiga de la seva mare havia dictaminat. Quanta saviesa... la d'abans!

I tot es va precipitar. Ara bé, encara va tenir temps de pujar al pis, dutxar-se (calia sentir-se bé per donar la benvinguda al nou nat) i arreglar-se, tant físicament com mentalment.

Dintre de poques hores, el tindria als seus braços i, això, era l'únic que importava. Tot el que valia la pena. La resta... era, només... banal.

En un petit període de temps d'un mateix dia, el seu rol havia canviat: de filla a mare, trasbalsant, totalment, la seva visió de la vida.

I un bonic sentiment, majúscul i meravellós, arribava per implantar-se en el seu cor i en la seva existència. Tatuat en foc en la seva pell, per sempre més.