Nostàlgia escolar

Aquell dia, com ja havia fet d'altres vegades, va emprendre el camí de pujada, direcció a la zona alta del petit poble on vivia. Li agradava gaudir de la vista que, des d'aquell punt, albirava, allà, en la llunyania. Encara que fos un xic, podia respirar, profundament, i posar en ordre els seus pensaments. I, com qui no vol la cosa, la seva mirada es va adreçar en l'equipament que restava, imponent, als seus peus. Des que ho recordava, sempre s'havia distingit per sobre d'altres. Però, en aquell moment, el veia molt més opulent.

Un petit somriure es va dibuixar als seus llavis en evocar la seva infantesa i primers anys d'adolescència.

Els havia viscut en cadascun dels seus racons.

Ara, restava més tancat, més hermètic. Però, no sempre havia estat així.

Ella va arribar al bon inici de la seva activitat i era més obert, molt més diàfan. Es podia entrar i sortir amb la seguretat de no sentir-se empresonada. Tancada. Allunyada.

I, en la seva ment, van anar apareixent escenes del que havia viscut anys enrere i que, ara, veia remots i distants. Com si formessin part, només, del seu imaginari.

On, actualment, s'aixecava un mur perfectament edificat, segur i resistent, hi havia hagut un monticle de terreny, abrupte, que acollia els infants que escalaven per jugar, talment com si fos la muntanya més alta del planeta. Així ho sentien. Sense pensar que, la terra, a vegades mullada, embrutia els seus vestits i, en arribar a casa, comportava una bona esbroncada de la mare. En aquells moments, era més complicat el fet de poder netejar la roba cada dia (ho entendria més tard, amb el pas dels anys, i valoraria l'esforç dels seus pares).

Tampoc importava, gairebé, presentar-se amb brutícia a les classes posteriors al descans de mig matí. Eren feliços, lliures. Simplement, nens i nenes vivint en la seva pròpia realitat. La que els pertocava per edat.

Allà, ella va passar instants de tota mena, però, com que la ment és sàvia, havien prevalgut els que feien eriçar la pell, el bon record.

Sense voler, una llàgrima va lliscar galtes avall, fruit de la nostàlgia d'aquells anys dolços i tendres, en els quals, la malícia (sumant alguns pecats capitals) no entrava en el seu minúscul món. Com la resta dels seus companys i amics, havia somiat i desitjat fer-se gran per encaminar la seva vida, lliurement. I que, ara, ben entrada la maduresa i el recorregut existencial gens benèvol, donaria el que fos per poder tornar a gaudir d'aquells beneïts moments d'infantesa.

Però, no podia ser.

I va decidir tornar al cau deixant enrere els seus records i la que havia estat.... la seva escola.