Nuesa amb perfum de flors

Un cop més, com moltes altres vegades, es va desvetllar a mitjanit. El son desitjat i el descans obligatori es veien afectats pel pes de certes decisions, algunes, potser, gens encertades (hom l'anomenaria consciència o, fins i tot, la paraula de moda, karma).

Anys enrere, va decidir fer un pas definitiu en la seva vida.

Un que va significar un abans i un després.

Un que, sense voler-ho, va provocar ferides a qui més estimava i, també, a ella mateixa.

No estava escrit ni havia de ser així. Però, tot plegat, va comportar un cúmul de conseqüències (sense entrar en qualificacions, banals, segur) que van marcar, totalment, la seva existència a partir d'aleshores.

Va sentir la imperiosa necessitat de trencar el silenci i poder cridar, a cor obert, tot el que l'havia fet mostrar que era vulnerable a qualsevol acció. A qualsevol fet, batalla o escaramussa que s'havia produït i que havia ensorrat creences, desitjos... i el seu món.

Ara bé, sabia que, ho havia d'acomplir, de mica en mica, i amatent als sons (i pensaments) que li anaven arribant, talment, com imatges de color gris.

Voltes i més voltes sense poder aclucar els ulls. Que el que, ara, la consumia fos, simplement, un malson del qual es despertaria deixant-lo enrere.

Es va aixecar amarada i es va encaminar cap al bany. Un habitacle fosc amb, només, una petita finestra que donava al celobert.

Va ajustar la porta com si hi hagués el perill que, algú, pogués entrar i damnejar el seu ritual. Però, vivia sola i, això, no era possible. Així i tot, ho va mantenir com si l'ajudés a custodiar la seva privacitat.

Lentament, es va anar despullant. Cercava sentir-se nua en cos i ànima.

La banyera, ara plena de líquid tebi, l'esperava per deixar-se anar, tota ella.

Feia uns dies que havia comprat un petit pomell de flors per adornar l'espai. Va concloure que ja havien fet el seu propòsit (en vindrien d'altres) i les va dipositar, amb cura, dins l'aigua. Bellesa i perfum que l'acanonarien durant el seu remull nocturn.

De mica en mica, es va anar endinsant sentint com cada gota mullava, tendrament, tota la seva pell. Feia temps que no la sentia eriçar-se d'aquella manera.

Durant un ínfim moment (davant la immensitat temporal), les poncelles perfumarien tot el seu ésser, impregnant cada racó del seu cos. Mentre les anava observant, detingudament, pensava que eren les flors, d'antuvi, tan somiades... les que creia que li haurien d'haver estat ofertes per llei de vida... la seva...

Ara, simplement, volia palpar i gaudir d'aquell petit instant amb ella mateixa.

La realitat retornaria, després, rere la porta.

Imatge cedida per la gran artista olesana Eva Fernández Márquez.