Petjades...

De bon matí, i mentre sentia l'aigua del mar colpejar suaument els seus turmells, va enfilar camí cap a l'horitzó. Aquell que, tantes vegades, havia vist difícil d'assolir. Els pensaments ocupaven la seva ment, com un plugim, constant. Etern. Els somnis perduts. Els desitjos guardats amb pany i clau. Les promeses no complertes. Percebia el seu pas cada cop més lleuger. Va parar un instant per mirar enrere. Les seves petjades havien quedat marcades a la sorra però, aviat, desapareixerien amb la marea. I va entendre que el seu recorregut ja no tenia vista al passat. El seu present estava a cada passa i el seu futur immediat l'esperava. No hi havia cabuda per l'enyor. Sí per l'esperança. I es va saber més lliure que mai.